La sala està dedicada a un dels aspectes més singulars del ric i divers patrimoni etnològic del Montsià i la desembocadura de l'Ebre: el conreu de l'arròs. A través de les eines, fotografies, textos i gràfics es mostren les tècniques tradicionals i actuals del conreu al delta de l'Ebre, així com les dades més importants sobre la producció i l'elaboració de l'arròs. La sala inclou la reconstrucció d'una barraca, antic habitatge permanent dels pagesos del Delta durant la colonització agrícola.
El conreu tradicional
Fa uns 1000 anys que es cultiva l'arròs a l'Occident europeu, tot i que aquest conreu era conegut a l'Orient fa uns 4000 anys aC. L'arròs és una planta lligada als aiguamolls, per això els deltes i les zones litorals són les àrees més habituals de conreu. Al delta de l'Ebre, la construcció dels canals de regadiu -el de la Dreta de l'Ebre, l'any 1860 i el de l'Esquerra, l'any 1912- va permetre la introducció extensiva del conreu.
Tradicionalment, l'arròs es conreava mitjançant el mètode del trasplantament i el treball de l'home i els animals. A la sala s'ensenyen les fases del conreu i transformació. Aquestes començaven al mes de març amb la preparació dels camps i acabaven a la tardor, amb les feines de transformació del gra: xarugar, entaular, plantar, adobar, birbar i segar l'arròs, així com les tasques de batre, ventar, solejar, pesar i emmagatzemar, deixant-lo llest per a espellofar-lo i pulir-lo als antics molins arrossers de la zona.
En l'exposició es ressegueix tot el procés de conreu i transformació de l'arròs per mig de fotografies antigues i de l'exhibició de les eines i equips utilitzats per a les diferents feines: la xaruga, la trisella, les taules, el tiràs i d'altres instruments agrícoles com el trill, l'erer, les pales de ventar o la llauradora de gra; tots ells adaptats específicament per fer possible l'especial cultiu i l'elaboració de l'arròs.
El conreu actual
Des que cap a l'any 1930 les trilladores van reemplaçar els animals i, sobretot, des de l'any 1960, amb la generalització de l'ús dels tractors i les recol·lectores, la tecnificació del cultiu de l'arròs ha anat en augment. Els mètodes tradicionals han estat substituïts, paral·lelament a la mecanització, per la sembra directa i l'aplicació de nous productes.
Aquí es mostra també com actualment, una vegada enllestida la collita, el cereal es transporta als molins arrossers, moderns i tecnificats, on és emmagatzemat en grans sitges, abans de passar pel procés industrial d'assecament, espellofament i poliment, del qual en resulta l'arròs blanc, apte per al consum.
La barraca
La sala de l'arròs inclou també la reproducció d'una barraca del Delta. Les barraques del delta de l'Ebre són un dels hàbitats actuals més singulars de Catalunya. Pertanyen a una tradició mil·lenària i universal, que es remunta al neolític i que s'ha conservat, arreu del món, fins als nostres dies.
Situades entre els senillars, als lligallos, a les llacunes, a prop del riu o de la costa marítima, o en nuclis urbans, han marcat l'evolució de l'assentament humà al delta de l'Ebre, constituint el nucli més avançat de la seva colonització per part de pescadors, saliners, caçadors, etc. L'existència de barraques està documentada des del segle XIV, però és a partir de mitjans del segle XIX, amb la colonització arrossera, quan esdevé arreu de la Ribera l'habitatge permanent dels pagesos.
De construcció senzilla, està feta amb materials naturals (fusta, canya, fang i brosses) propis del medi deltaic, per la qual cosa, a més de ser funcionals, guarden un gran equilibri ambiental i paisatgístic amb aquest entorn.